Tots sentim la necessitat d’encaixar, per molt que intentem negar-nos, molt o poc, volem encabir el nostre peu en la sabateta de cristall. Estem envoltats d’una societat no tant allunyada de la ficció i la fantasia dels contes: Karen volia que déu tingués pietat d’ella i li perdonés el seu pecat i les germanastres eren capaces de tallar-se un tros de peu per casar-se amb el príncep.
Avui en dia no es fan aquests disbarats, però si d’altres. L’afany per posseir quelcom o tenir “aquell peuet” que tothom desitja porta a moure’ns a un ritme frenètic.Tant mateix no tenim cap fada padrina, ni la sort de que un àngel vestit amb una túnica blanca fins als peus “s’apiadi” de nosaltres, així que cadascú hade fer-se la sabata mida i intentar no perdre-la havent tocat les dotze.
Des de la infància, com molt bé diu l’autor, anem establint els rols d’emissor i receptor entorn les històries i les narracions.
Aquesta curiositats, pels relats, per la novetat ,que se’ns desperta d’una manera innata sol pel simple fet de ser infants, ens proporciona una admiració cap als narradors d’històries que formen part de la nostra vida. Aquests, els prenem per model i a mesura que creixem els tenim tant interioritzats, que com en el conte “El gat amb botes” de Perrault, els coneixements que ens han ofert, els emprem per solucionar problemes d’una manera inconscient.
Totes les narracions i contes que ocupen la ment de l’infant, abans d’anar a dormir, proporcionen l’alleujament de les petites dificultats que sorgeixen durant el dia.
Compartim l’opinió amb l’autor en l’aspecte que no creiem que hi hagi una predestinació clara davant d’un fet aparentment inamovible. És a dir, en el conte “El gat amb botes”, el noi prové d’una família pobra i l’únic que li deixen d’herència és un gat. Aquest, fa mans i mànigues per proporcionar-li el títol de Marquès de Carabàs i posteriorment una vida plena de riqueses.
Per tant aquesta predestinació de néixer pobre i ser pobre canvia, i no per art de màgia, com succeeix en la majoria de contes, sinó per l’astúcia, per l’ús adequat de les paraules i per la narració acertada d’un engany que resultarà ser una nova realitat.
Tornem doncs a la importància dels narradors que ens acompanyen durant la infància, que ens transmeten el valor de les paraules, que allunyat de ser una cosa material, com bé passa en el conte, és el que en moments determinats ens ajudarà a resoldre els nostres problemes.
Avui en dia, per exemple, pensem que el posseir un currículum impecable passa a un segon pla, si a l’entrevista de feina no saps defensar-te o tenir bones relacions dins la nostra societat. També dependrà d’aquest ús que fem de la nostra capacitat narrativa, etc.
Per tant ens reafirmem en el que hem dit, i nosaltres ens atorguem la tasca de mantenir desperta aquesta curiositat dels infants.
1- “La seva àvia un dia li va regalar una caputxa de vellut de color vermell. Com li queia tant bé i no volia dur res més li va dir caputxeta vermella”.
2-“Petita i dolça”.
3-“Nena de poble la més bonica que s’havia vist mai”.
4-“Una persona de curta edat”.
5-“Un tros de coca i una ampolla de vi”.
6-“Un biscuit i un potet de mantega”.
7-“Fruita fresca, aigua mineral”. “Llaminadures baixes en calories”.
8-“Prepara’t abans que no comenci a fer calor i, quan sentis, vés amb compte i pel caminet, si no, cauries i trencaries l’ampolla, i l’àvia es quedaria sense res. I quan arribis no et descuidis de dir-li bon dia i no comencis a xafardejar per tots els racons”.
9-“Al mig del bosc, a cosa de mitja hora del poble”. “ Bosc endins. Sota les tres alzines grosses i més avall hi ha els avellaners”.
10-“Viu en un altre poble”. “Veus aquell molí, lluny? Doncs, res més passar-lo, ala primera casa del poble”.
11-“ El llop es deia a sí mateix: aquesta menuda tant tendra i delicada serà un plat suculent; deu tenir més bon gust que la vella. He de jugar molt fi si les vull caçar a totes dues”.
12-“Caputxeta vermella, mira quines flors més boniques que creixen en aquest indret, com és que no t’atures a admirar-les? Em sembla que no et fixes gaire en les refilades dels ocells. Passes per aquí talment com si anessis a l’escola, i tant divertit que és, de passejar pel bosc!”.
13-“Doncs mira, jo també vull anar a veure-la; jo aniré per aquest camí i tu per aquest, a veure qui arriba abans”.
14-“ - Ai, àvia, quines orelles tan grosses que tens!
-Per escoltar-te millor!
-Ai, àvia, quins ulls tan grossos que tens!
-Per a veure’t millor!
-Ai, àvia, quines mans tan grosses que tens!
-Per agafar-te millor!
-Ai, àvia, quina boca tan enormement grossa que tens!
-Per a devorar-te millor! “
15-“- Àvia, quins braços més grans té!
-Són per abraçar-te millor, filla meva.
-Àvia, quines cames més grans té!
-Són per córrer millor, nena meva.
-Àvia, quines orelles més grans té!
-Són per sentir millor, nena meva.
-Àvia, quins ulls més grans té!
-Són per veure millor nena meva.
-Àvia, quines dents més grans té!
-Són per menjar-te!!”
16-“ - Àvia, t’he portat algunes llaminadures baixes en calories i en sodi en reconeixement al teu paper de sabia i generosa matriarca.
-Acostat més, criatura, per a que et pugui veure –va dir suaument el llop des de el llit.
-Oh! – va reposar la Caputxeta-. Havia oblidat que visualment ets tant limitada com un topo. Però, àvia, quins ulls tan grans tens!
-Han vist molt i han perdonat molt, estimada.
-I, àvia, quin nas tan grans tens!...relativament parlant, clar està, i als seu mode indubtablement atractiva.
-Ha olorat molt i ha perdonat molt, estimada.
-I... àvia, quines dents tan grans tens!
-Va respondre el llop: Sóc feliç de ser qui soc i el que soc“
17-Operari de la indústria de la fusta, o tècnic en combustibles vegetals.
18-El caçador va agafar unes tisores, li va tallar la panxa al llop, i li va omplir de pedres. “Quan aquest es va despertar se’n va voler anar tot fent bots, però les pedres pesaven tant que va caure i es va morir”.
19-No mor, ja que el que es mor és l’operari. “Li va prendre l’aixada al operari fuster i li va tallar el cap”.
20-“L’àvia va saltar de la panxa del llop”.
21-El llop es mort i l’àvia, el caçador i la caputxeta són feliços.
22-El llop es menja la caputxeta i finalitza així el conte.
23-La caputxeta, l’àvia i el llop s’alien i “van viure feliços al bosc per sempre”.
24-“Ja no et tornaràs a desviar mai més del te camí, si la mare t’ho ha prohibit.”
25-“Veiem aquí que els adolescents i més les jovenetes elegants, ben fetes i boniques, fan malament en escoltar a certes persones, i que no s’ha d’estranyar de la broma de que a tantes el llop se les menja...”
26-“Com s’atreveix a donar per fet que les dones i els llops estan capacitats per resoldre les seves pròpies diferències sense l’ajuda d’un home?”.
Conclusió.
Després d’aquest quadre comparatiu trobem que en els tres contes la línia que es segueix es semblant, però tot i així podem comprovar que en el conte de Garner, deixem de banda les caputxetes innocents per donar- n’he pas, a una de més atrevida i adulta. Una a la que els finals típics no la convenç i gira de cap a peus el final de la història.
Com a grup arribem a la conclusió que el trobem, més aviat un conte, no gaire adequat per a nens i que preferim les altres versions, ja que creiem que l’última reflexió, potser no l’entendrien.
