(versió de M. Carme Bernal i Carme Rubio, il·lustrat per Montse Ginesta)
Ed. Publicacions L’Abadia de Montserrat 2007
Aquesta història ja la coneixem si més no ens sona, però trobo que ha de formar part de la prestatgeria. Un príncep àrab anomenat Xariar s’enamora d’una noia que l’enganyarà amb un altre home, ell ple de ràbia la mata i partir d’allí va trobant esposes i després les mata per rancúnia. Al poblat hi ha tal trasbals que no queden noies joves, el primer ministre es cridat a palau hi ha de buscar-n’hi una però com no en troba, al final Sarazad, la seva filla si ofereix. Ella li explica una història al príncep i li deixa el final per l’endemà d’aquesta manera s’assegura la vida durant mil i una nits...
(escrit per Jean- Pierre Simeón, il·lustrat per Olivier Tallec)
Ed. Kókinos 2005
Adrián que té un peix, està alarmat per que creu que s’està a punt de morir d’avorriment. La seva mare li aconsella que li doni una poesia i ell que no sap que és. Surt a preguntar i a buscar-la al carrer, la pastissera, l’avia, un mecànic enamoradís...tots ells li aporten quelcom que a la fi resultarà ser la salvació del seu peix: una poesia del què és la poesia. Imatges tendríssimes fan d’aquest conte un conte per somiar com bé se’ns diu a la coberta.
(escrit per Joan Armangué, il·lustrat per Lluís Farré)
Ed. Publicacions l’Abadia de Montserrat 1996
Què passaria si de cop i volta el sol ha estat substituït per una pastanaga bullida? Aquest relat pretén solapar realitat i imaginació d’una manera divertida i enginyosa. Com en un poble en passar tal cosa, comencen les disputes, el partidisme i la curiositat, que acaba per enllaunar i vendre “el seu sol” fins fer-lo desaparèixer i així fer arribar la nit, per veure si a l’endemà...Una història senzilla però divertida per contar.
Sota terra hi viuen quatre talps, que per veïns tenen a sis conills, que a sobre tenen a vuit ratolins...tots ells van sortint dels seus caus i van pujant ben amunt a la superfície per que tenen goteres a casa i no saben d’on venen. Amb un missatge d’amistat al final aquesta història de lletres i dibuixos esbojarrats, grans, petits i cargolats, trobem paraules carregades de rima i sons, a més qüestions tan autèntiques com “ El sol és vermell i la lluna blanca, i les abraçades? Quin deu ser el color d’una abraçada?”Tot això en un llibre de gran format carregat d'imatges plenes de moviment.
(escrit per José Campanari, il·lustrat per Roger Olmos)
Ed. OQO Editora 2007
Aquesta història que recorda a l’originalitat de Colin y la increíble siesta, tot i ser de diferent autor, il·lustrador i editorial, ens narra la història d’un elefant amb pigues liles que s’enamora d’una formiga amb cua de vespa. Després d’observar-la durant uns dies l’elefant es troba que acaba l’estiu i aviat deixarà de veure-la i decideix mudar-sei anar-la a buscar. Ella d’una manera cada cop més original li demana que el segueixi i l’elefant així ho fa. Per la selva, dins del formiguer, on dins hi ha una porta que condueix a un costurer, on hi ha una ampolla, on hi ha un cargol... Aquesta història d’amor que no té res d’estrany està plena de gom a gom de colors, collage i imatges plenes de detalls perfectes per una història que et condueix a tota màquina durant la seva lectura.
(escrit per Ursula Jones i il·lustrat per Russell Ayto)
Ed. Planeta 2000
Dibuixos plens d’encant i colors, acompanyen la narració d’aquesta història que no deixa indiferent. Tres germans entremaliats i fills d’una bruixa, encara no dominen els seus poders i sense voler-ho es posen en un embolic, al principi se’n riuen però la malifeta se’ls hi escapa de les mans i acaben cridant a la seva mare per que els ajudi a solucionar-ho, ells demanen perdó, segur que els lectors hi pensaran dues vegades a l’hora de fer de les seves, o no...
(escrit per Daniel Nesguens i il·lustrat per Riki Blanco)
Ed. Thule 2007
Un nen explica les aficions del seu amic, aquest últim va amb cadira de rodes, però això no suposa cap entrebanc ni per al seu amic ni per fer el que més li agrada que és estar en contacte amb l’aigua. Li agrada molt estar a la piscina i remullar-se quan pot, fins i tot li demana al seu amic que a partir d’aquell moment li digui pel nom d’ Oceà, el nostre petit narrador li diu que amb aquest pas qualsevol dia li sortiran aletes i es convertirà en un peix.
Les imatges molt simples i amb colors que conviden a somiar acompanyen aquesta experiència tan natural.
(escrit per Gabriela Keselman i il·lustrat per Emilio Urbenaga)
Ed. LaGalera 2004
Tots els nens gaudeixen d’una privilegiada imaginació, en aquesta història un nen es perseguit per un monstre pesat que l’enxampa i li treu la roba i li canta cançons, el seu pare, no li fa gens de por,per que el té molt vist,una olla amb boira, substitueix la banyera i l’hora del bany és una recepta que cuina el monstre que tant coneix. Tot això contat des d’una ment que treballa al cent per hora per donar vida a les històries que li agraden. Espectacular disseny i gran format un bon llibre per riure i desmitificar als monstres que surten de l’armari.
La narració del que passa per la nit, quan la lluna posa el nas en la ciutat, al camp, al jardí a l’habitació de casa...pretén contar que hi ha qui treballa, es desperta, caça...de nit mentre els altres dormim.
Tot amb curtes frases carregades de sentit i que desperten la més adormida imaginació amb dibuixos plens de detalls, a més un troquelat en forma de lluna sobre un núvol ens acompanya durant les pàgines fins al final.
(Adaptació Albert Jané, il·lustracions de Dorothée de Montfreid)
Ed. Combel 2004
Família, peces de roba, menjar, botiga de queviures, un munt de paraules i il·lustracions per triar i remenar. Dividit en capítols i en un original format de llibreta aquí hi tenim tot el que pot encabir-s’hi en un mateix, en la casa, en el menjar, al camp...a més un interessant apartat on hi trobem col·leccions. Files de diferents objectes però tots del mateix color, perfectes per practicar amb el vocabulari que anem aprenent.
Com pot un guineuet “el Cueta” petit i malcarat entendre l’amor. Agradable història amb senzilles però molt descriptives il·lustracions en la que una mare plany a la seva cria i li explica com s’estima per damunt de tot. Tolerància i emoció són els ingredients en un conte tendre però sense deixar de banda l’actitud d’ una mare molt real.
Perfecta aventura des de la contracoberta fins a l’última plana. Un gat molt mandrós decideix fer una becaina dins d’una capsa de cartró. Amb la mala sort que aquesta, li fa fer un viatge que no li deixa aclucar l’ull. Tothom al rebre el paquet el rebutja, per què no és el que havien demanat...fins que, troba a una persona a la que li va perfecta la seva arribada.
Tot això a través d’una estètica impecable, i alhora esbojarrada, plena de collage, dibuixos a llapis de colors, materials reals i cordons, una senzilla història per el meu gust de 10!
(escrit i dissenyat per Karen Viola, il·lustrat per Chi Yung)
Ed. Beascoa 2004
Bonica història on trobem resolta ràpidament i d’una manera molt dolça la inquietud que suposa per als infants l’hora d’anar a dormir. A través d’un cel que va canviant de colors a mesura que avancen les pàgines i de la mà d’una família de conills, se’ns explica que per dir hola a la lluna primer hem d’acomiadar al sol...
(escrit i il·lustrat per Kate Banks i Georg Hallensleben) Ed. Joventut 1999
Un nen a traves de la troballa d'una pedra descobreix la història des del seu inici fins la civilitzacio. D'una manera molt senzilla i a traves d'il·lustracions a l'oli, fem un passeig des de la creacio de les muntanyes, fins al record que li suposarà al nostre protagonista, el guardar la seva pedra al costat dels vidres polits que ha trobat al mar...
Jeanne marie Leprice neix a Rouen al 1722. Serà recomanada com institutriu a la cort de Lorena, on realitzarà funcions de dama de companyia i mestra de música, donant classes i també tenint cura dels més petits. Amb un matrimoni fracassat a les espatlles, Jeanne marie, al 1748 publicarà la seva primera obra “El triomf de la veritat” o “Memòries de Madamme de la Villette”.
Al 1750 crea el que ella anomena “Magasins” ( Magatzems) inspirant-se en diaris anglesos, aquests tracten temes d’educació per als més petits, adolescents i dones. Va fundar llavors el “Nouveu magasin français”, col·lecció literària i científica per als joves.
Entre el 1750 i 1780 apareixen quatre volums i entre ells “ Le Magasin des enfans”, publicada el 1757 incloent el conegut conte de La Bella i la Bèstia.
Des de la infància, com molt bé diu l’autor, anem establint els rols d’emissor i receptor entorn les històries i les narracions.
Aquesta curiositats, pels relats, per la novetat ,que se’ns desperta d’una manera innata sol pel simple fet de ser infants, ens proporciona una admiració cap als narradors d’històries que formen part de la nostra vida. Aquests, els prenem per model i a mesura que creixem els tenim tant interioritzats, que com en el conte “El gat amb botes” de Perrault, els coneixements que ens han ofert, els emprem per solucionar problemes d’una manera inconscient.
Totes les narracions i contes que ocupen la ment de l’infant, abans d’anar a dormir, proporcionen l’alleujament de les petites dificultats que sorgeixen durant el dia.
Compartim l’opinió amb l’autor en l’aspecte que no creiem que hi hagi una predestinació clara davant d’un fet aparentment inamovible. És a dir, en el conte “El gat amb botes”, el noi prové d’una família pobra i l’únic que li deixen d’herència és un gat. Aquest, fa mans i mànigues per proporcionar-li el títol de Marquès de Carabàs i posteriorment una vida plena de riqueses.
Per tant aquesta predestinació de néixer pobre i ser pobre canvia, i no per art de màgia, com succeeix en la majoria de contes, sinó per l’astúcia, per l’ús adequat de les paraules i per la narració acertada d’un engany que resultarà ser una nova realitat.
Tornem doncs a la importància dels narradors que ens acompanyen durant la infància, que ens transmeten el valor de les paraules, que allunyat de ser una cosa material, com bé passa en el conte, és el que en moments determinats ens ajudarà a resoldre els nostres problemes.
Avui en dia, per exemple, pensem que el posseir un currículum impecable passa a un segon pla, si a l’entrevista de feina no saps defensar-te o tenir bones relacions dins la nostra societat. També dependrà d’aquest ús que fem de la nostra capacitat narrativa, etc.
Per tant ens reafirmem en el que hem dit, i nosaltres ens atorguem la tasca de mantenir desperta aquesta curiositat dels infants.
1- “La seva àvia un dia li va regalar una caputxa de vellut de color vermell. Com li queia tant bé i no volia dur res més li va dir caputxeta vermella”.
2-“Petita i dolça”.
3-“Nena de poble la més bonica que s’havia vist mai”.
4-“Una persona de curta edat”.
5-“Un tros de coca i una ampolla de vi”.
6-“Un biscuit i un potet de mantega”.
7-“Fruita fresca, aigua mineral”. “Llaminadures baixes en calories”.
8-“Prepara’t abans que no comenci a fer calor i, quan sentis, vés amb compte i pel caminet, si no, cauries i trencaries l’ampolla, i l’àvia es quedaria sense res. I quan arribis no et descuidis de dir-li bon dia i no comencis a xafardejar per tots els racons”.
9-“Al mig del bosc, a cosa de mitja hora del poble”. “ Bosc endins. Sota les tres alzines grosses i més avall hi ha els avellaners”.
10-“Viu en un altre poble”. “Veus aquell molí, lluny? Doncs, res més passar-lo, ala primera casa del poble”.
11-“ El llop es deia a sí mateix: aquesta menuda tant tendra i delicada serà un plat suculent; deu tenir més bon gust que la vella. He de jugar molt fi si les vull caçar a totes dues”.
12-“Caputxeta vermella, mira quines flors més boniques que creixen en aquest indret, com és que no t’atures a admirar-les? Em sembla que no et fixes gaire en les refilades dels ocells. Passes per aquí talment com si anessis a l’escola, i tant divertit que és, de passejar pel bosc!”.
13-“Doncs mira, jo també vull anar a veure-la; jo aniré per aquest camí i tu per aquest, a veure qui arriba abans”.
14-“ - Ai, àvia, quines orelles tan grosses que tens!
-Per escoltar-te millor!
-Ai, àvia, quins ulls tan grossos que tens!
-Per a veure’t millor!
-Ai, àvia, quines mans tan grosses que tens!
-Per agafar-te millor!
-Ai, àvia, quina boca tan enormement grossa que tens!
-Per a devorar-te millor! “
15-“- Àvia, quins braços més grans té!
-Són per abraçar-te millor, filla meva.
-Àvia, quines cames més grans té!
-Són per córrer millor, nena meva.
-Àvia, quines orelles més grans té!
-Són per sentir millor, nena meva.
-Àvia, quins ulls més grans té!
-Són per veure millor nena meva.
-Àvia, quines dents més grans té!
-Són per menjar-te!!”
16-“ - Àvia, t’he portat algunes llaminadures baixes en calories i en sodi en reconeixement al teu paper de sabia i generosa matriarca.
-Acostat més, criatura, per a que et pugui veure –va dir suaument el llop des de el llit.
-Oh! – va reposar la Caputxeta-. Havia oblidat que visualment ets tant limitada com un topo. Però, àvia, quins ulls tan grans tens!
-Han vist molt i han perdonat molt, estimada.
-I, àvia, quin nas tan grans tens!...relativament parlant, clar està, i als seu mode indubtablement atractiva.
-Ha olorat molt i ha perdonat molt, estimada.
-I... àvia, quines dents tan grans tens!
-Va respondre el llop: Sóc feliç de ser qui soc i el que soc“
17-Operari de la indústria de la fusta, o tècnic en combustibles vegetals.
18-El caçador va agafar unes tisores, li va tallar la panxa al llop, i li va omplir de pedres. “Quan aquest es va despertar se’n va voler anar tot fent bots, però les pedres pesaven tant que va caure i es va morir”.
19-No mor, ja que el que es mor és l’operari. “Li va prendre l’aixada al operari fuster i li va tallar el cap”.
20-“L’àvia va saltar de la panxa del llop”.
21-El llop es mort i l’àvia, el caçador i la caputxeta són feliços.
22-El llop es menja la caputxeta i finalitza així el conte.
23-La caputxeta, l’àvia i el llop s’alien i “van viure feliços al bosc per sempre”.
24-“Ja no et tornaràs a desviar mai més del te camí, si la mare t’ho ha prohibit.”
25-“Veiem aquí que els adolescents i més les jovenetes elegants, ben fetes i boniques, fan malament en escoltar a certes persones, i que no s’ha d’estranyar de la broma de que a tantes el llop se les menja...”
26-“Com s’atreveix a donar per fet que les dones i els llops estan capacitats per resoldre les seves pròpies diferències sense l’ajuda d’un home?”.
Conclusió.
Després d’aquest quadre comparatiu trobem que en els tres contes la línia que es segueix es semblant, però tot i així podem comprovar que en el conte de Garner, deixem de banda les caputxetes innocents per donar- n’he pas, a una de més atrevida i adulta. Una a la que els finals típics no la convenç i gira de cap a peus el final de la història.
Com a grup arribem a la conclusió que el trobem, més aviat un conte, no gaire adequat per a nens i que preferim les altres versions, ja que creiem que l’última reflexió, potser no l’entendrien.
